Els valors i les emocions de l'esport

Moltes gràcies Jordi P per compartir amb tots les teves emocions!

Sempre m’he considerat un esportista ‘’del montón’’, però finalment m’he convençut del que jo mateix promulgava: Tot esportista és un guanyador.

Historia de passat, present i futur.

Fa una setmana em vaig despertar un diumenge a les 6 del matí. Maleït insomni. Fa poc m’he tornat a imposar una costum que havia perdut: si puc, fer algo d’esport els diumenges (a més del que ja intento fer entre setmana). Al que anava, em vaig llevar d’hora el diumenge i la idea era sortir a córrer jo sol per la muntanya. Però vaig preferir algo més competitiu. I per a competir necessites un ambient que mai trobaràs anant sol. Vaig entrar a internet i vaig buscar curses per la província de Girona. Bingo! Cursa de 10km pel centre de Girona. Perfecte. Anem a veure... aquí diu que entre les 8 i les 9 t’hi pots apuntar. Genial. Recapitulem: són les 7:30, vaig en pijama, no he esmorzat, no tinc efectiu (per pagar la cursa) i Girona està a prop però no tant. Al lio. Pantalons curts, samarreta tècnica, rellotge i bambes. Primer pas acomplert. Tornem a internet, a buscar un caixer que hi hagi de camí. Trobat. Agafo una poma i un plàtan i cap al cotxe. Parada al caixer, arribada a Girona, aparcar i cap a les inscripcions. 8:45, inscrit. Ara a esperar fins les 10:15 per començar. Poma, plàtan i a escalfar.

10:15: PUM! A córrer. Amb tanta precipitació sobra dir que he anat sol i no coneixo a ningú, toca córrer ‘sol’ (hi ha uns 900 corredors). Cap problema, endavant. Després de 2 o 3 kms trobo un grupet que porten un bon ritme; els segueixo. Fins el km 5, més o menys, els vaig seguint, estan forts (bé, fortes, són 3 noies i 1 noi i la que tira del grup és una de les noies). Arriba un punt en que tinc bones sensacions, accelero i els deixo enrere. Aleshores me n’adono que sóc jo el perseguit. Porto un home darrere que, en adonar-se que l’he vist, em pregunta si m’importa que em segueixi. Cap problema company! Aconsegueixo fer uns 3 km per sota del 5 min/km. Arribem al casc antic de Girona i començo a punxar. És aleshores quan el meu perseguidor m’avança i em diu que el segueixi. Mantenim el ritme. Ja en l’últim km és ell qui flaqueja i l’avanço. No em pot seguir així que tiro. Recta final i... meta creuada! 0:50:25. Moltíssim millor que les meves millors expectatives vist l’estat de forma actual. La competició era contra mi mateix i l’he guanyada. Arriba el meu perseguidor/perseguit. Abraçada i enhorabones. Que grans són els esportistes! No importa qui, quan, on, l’objectiu és comú: superar-se a un mateix. No hi ha altra meta. L’ambient post-cursa és meravellós, la barreja de corredors i supporters és perfecta. M’han ofert unir-me a un altre club, tremoleu Spartrians.

Quin diumenge més bo!

 

Una setmana després arriba el torn per a d’altres. Aquest cop és una amiga qui ha fet una prova esportiva. Fins aquí el pa nostre de cada diumenge, però per mi aquesta ha estat algo especial. No era una prova qualsevol, era la Oxfam Trailwalker Girona 2016. 100km!!! Un repte enorme, respecte màxim per a ella i les seves acompanyants. La pregunta quan vaig saber que ho feia: Puc ajudar? La resposta: Puc ajudar!

Aquí va el meu petit homenatge per a ella i les seves acompanyants, abans desconegudes, ara admirades:

Dissabte surto de treballar a les 19h. Fora camisa, fora sabates; malles llargues, samarreta de màniga llarg, cotxe i cap a Bescanó. Motxilla amb algo de fruita, beguda, frontal, roba d’abric... llest. Pel que m’han dit sembla que els hi deuen quedar uns 3 km fins on estic així que decideixo anar a la seva trobada corrents una mica. 1,5km i ja me les trobo, són més ràpides del que em pensava, primer punt positiu. Venen ben acompanyades per un parell de supporters des de fa uns kms. M’uneixo i a fer via. Porten uns 46-47km i quasi 11 hores. Buff. Arribo i encara hi ha algo de llum però en poca estona tot queda fosc. La Lluna il·lumina a estones però els arbres obliguen a treure els frontals. Xino-xano i anar petant la xerrada i arribem a Girona. La mentalitat i els ànims són bons, però els km i les hores es noten i les noies necessiten un descans i unes cures. Les cues són llargues però l’organització ho té tot controlat i els voluntaris s’ho curren mooooolt. Llarga vida als voluntaris! Aquí acaba la meva ajuda. La 1 de la matinada passada i jo me’n vaig cap a casa i les noies segueixen amb un nou supporter.

Diumenge, 9:20h, ja despert. Dilema: hi vaig o no? Sé que estan acompanyades però... hi vaig! No sé si jo les podré ajudar, però tinc una admiració màxima pel que estan fent i, egoistament, ho vull viure! Pantaló curt, samarreta de màniga curta, bambes, motxilla, poma, aigua i cap al cotxe. M’he oblidat el plàtan. Carretera i direcció Santa Cristina d’Aro. Allà estan elles. Esmorzar, pipi, crema solar, carregar els estris i a pels últims 10km. He de dir que quan vaig marxar de Girona, fa més de 30km i 11 hores, no les tenia totes en les seves possibilitats físiques. Però aquí estan les 4, que grans que són! Comencem a caminar. Les forces no són les que eren però l’esperit no ha canviat. Xino-xano i petant la xerrada. Entra una mica de vent i fa un sol estiuenc. Per sort, ràpidament quedem a raser del vent i uns fins núvols relaxen una mica la temperatura. S’apropa la meta i a les noies se les veu més cansades, però també més contentes. Comencen a entendre l’immens orgull que estan a punt de sentir. En aquest tram final s’hi van unint encara més supporters. D’un grup de 4 ara en som 10. Ja hem vist el mar, ja se senten els altaveus de meta, hi ha voluntaris animant, i aquestes noies s’han oblidat de tots els dolors. La cursa de 100km s’ha convertit en una cursa d’uns pocs metres. No hi ha butllofes, no hi ha sobrecàrregues, no hi ha dolor. Hi ha il·lusió. S’alineen les 4, caminen juntes. Ja no hi ha ningú més, són les 4 que eren al principi, s’han guanyat el seu moment. S’agafen de les mans, comencen a córrer cap a la meta. Ho han fet, 100km, 28 hores. Estan cansades, estan rebentades; estan orgulloses, estan felices. Han fet una cosa immensa, un repte impressionant que han superat amb èxit. Només elles saben el que han patit, han tingut dolors que semblaven insalvables, potser han plorat de ràbia o de dolor, o potser no, potser han pensat en deixar-ho, o potser no, però han arribat. No ho saben encara, però l’orgull que han sentit en creuar la meta no és el millor que tindran. El record del que han fet les acompanyarà per sempre. Explicaran la historia, la gent els dirà que han fet algo immens i que estan orgulloses d’elles. Ho han d’estar. I jo, humilment jo, només puc dir que les admiro. Agrair-vos, noies, permetrem haver compartit una estoneta d’aquesta fita, d’aquesta lluita. No trobo manera prou exacta de definir-vos així que simplement us diré: Sou molt grans.

I d’aquí 7 dies una nou repte per a mi, la mitja marató de la Garrotxa (si, la del pernil). Sé que valdrà la pena i que la companyia serà grata, però això és una altra historia encara per escriure.