EXTREME MAN GETXO 13/05/2012
Aquest passat diumenge 13 de maig un exèrcit spartrià s´ha desplaçat cap a les terres fredes del nord per deixar ben clar de quina pasta estem fets!
Gràcies de tot cor a tots els spartrians que ens han estat donant suport abans i després d´aquesta aventura; enviant-nos missatges, trucant-nos, estant pendent de nosaltres, cridant el nostre nom cada cop que passavem per davant... En tot moment heu estat allà!
Sou part indispensable d´aquesta fita! Gràcies, gràcies, gràcies!
Només us avanço que el nostre superheroi "Aguiler-man" ha tornat a fer de les seves!
Bé, començaré jo explicant una mica com he viscut aquesta experiència...
ResponEliminaL´Anna, la Georgina i el que us escriu vem arribar el dissabte pel matí a Getxo. Temps fred, boiròs i amb un vent que et calava per dins... vamos, que agafaven unes ganes de fotre´t a l´aigua que ni te cuento...
A l´hora de dinar vem quedar amb el komando Barcelona (Jordi, Víctor i Dani) i amb l´Adrià i la Laura. El més destacable d´aquest àpat eren els postres... eh, Dani... cuéntanos cómo era el flan de la casa. Això ho deixo a l´aire perquè us ho expliquin els més delinqüents del grup.
A les cinc de la tarda teniem que deixar tot el material que l´endemà necessitariem dins de boxes, bici inclosa. Allà ens vem trobar amb en Jaume (encara anava d´incògnit i no s´havia posat el mono d´"Aguilerman"), l´Eli, en Pep (un futur fitxatge i excel.lent persona) i la seva família. D´allà vem anar cap al "pasta party". Només dir-vos que a Caravanchel sopen molt millor. Un chasco total. Grandes aplausos per la organització. Tot i així ens ho vem passar de conya i vem riure una estona. Pot ser si el menjar hagués sigut més bo i abundant no hauriem rigut tant, qui sap. D´aquí cap al llit. A dormir que pel matí toca batalla.
No em va costar gens dormir, però a les 5.30 ja tenia els ulls com a plats. La majoria d´spartrians ja estavem en peu sobre aquella hora. Ens vem acribillar a whats´ups, explicant-nos les vegades que haviem visitat el w.c. Aquell matí vem fer la "caca party", us ho asseguro. Vaig esmorzar bimbo amb pavo, cereals i plàtan.
7:15 a.m tots estavem a boxes acabant de revisar el material.Posteriorment anem cap a la platja, ja amb el neopré posats, amb somriure tens i intentant fer broma del què ens venia a sobre. El dia es mostrava fred i amb núvols, molt semblant al dia anterior. Estavem un pelín nerviosos tots plegats. Decidim ficar-nos a l´aigua a calentar... va ser el millor que vem poder fer. L´aigua no estava tan freda, el mar tranquilot... molt bones sensacions. Això va fer que els fantasmes marxéssin de cop. Sortim de l´aigua, ens reunim, fem un rondo tot cridant "spartrians, spartrians, spartrians!!"... la gent flipava, i fins i tot ens van venir a grabar unes càmeras de l´organització. Euskadi ens coneix us ho asseguro. Anem cap a la sortida, ens abracem un cop i un altre, ens desitgem sort. Ens tornem a abraçar... sensacions a flor de pell.
8:15 a.m PIIIIIIIIIIIIIIIIIIP!! Comença la prova.
Surto nadant amb en Víctor, durant 700 m anem junts, fins i tot podem creuar quatre paraules de tant en tant. Sensacions boníssimes. Relaxat i em sento fort. Les boies estan a pendrepel cul. Mai arribo a la primera. Perdo de vista al del Pino. Al passar la primera boia em desvio un pèl de rumb i perdo una mica de temps. rectifico i segueixo a bon ritme fins al final. Surto de l´aigua snese gaire pajarote. Sento a l´Anna cridar i això m´anima. 38 minuts per fer 1.900 m.
Entro a boxes em foto un plàtan. pillo la bici, sense gaire est´res tot s´ha de dir, i enfilo la mega rampa que ens han posat només al començament. Els músculs estan freds però responen bé.
Ja porto una estoneta pedalejant, quan, a punt de sortir del casc urbà, em pita un jutge amb moto i em diu "No sigas recto, es por la derecha". Li faig cas, el grup de 12 persones que em segueix fa el mateix. Ens sobte, perquè després d´uns minuts pedalejant, ni rastre de l´organització en els encreuaments. Li preguntem a la moto que per on hem d´anar i ens diu que no ho sap. Ole tu! Seguim per on ens indica i tornem a molt poca distància de l´inici de la prova. Ole, ole i ole. Uns 4,5km de regalo. Grandes aplausos per la organització altre cop. Torno a passar per l´encreuament on anteriorment ens havien fet desviar i em cago en "toloquesemenea" al veure el que ens acabaven de fer. El grup que anava amb mi estava que trinava. Passada una estona, relativitzo el tema i segueixo pedalant. Cony, en Sualis el porto davant. Com va tirar el tio! Em va costar 40 km passar-lo. Em va portar colladíssim! Quina casta té el mamonàs!
ResponEliminaEl circuit era trencacames, però amb el meu peso pluma això em va bé, així que vaig a tope i acabo fent una bona bici. Tot i que el temps marca 3:24. Estic segur que 10 min menys els vaig fer.
A destacar dues coses: una, la btwin va adelantar a a més d´un i dos bicicletones; i dos, el públic que estava esperant-nos al final de l´últim port i cridava el nostre nom sense coneixe´ns era de gallina de piel "aupa, alex, aupa".
Arribo de la bici. Em trobo ve a nivell respiratori i correcte a nivell de cansament. Agafo les Asics, em foto un gel i a per la última part del Half!
Surto de boxes i, com no, la Laura, la Georgina i l´Anna animant. Brutal!!
Segueixo una mica més i sento "Vinga Àlex!" Era l´Eli, una amiga d´en Jaume. Segueixo motivadíssim. Però no arribo al km 3 quan la tendinitis em comença a fer un mal terrible. Mig km més i ja no puc ni apollar el peu. Decideixo abandonar. Surto del circuit i torno caminant. Sabia que en un 99% passaria perquè ja venia lesionat, però tenia esperances de poguer-ho acabar.
Em trobo a l´Anna i a la Laura. No ho puc evitar, la impotència continguda em fa posar-me a plorar. Ho intento evitar però no puc. Sentia molta ràbia.
En 5 minuts se´m passa la tonteria i m´en vaig cap a meta a animar als meus companys. De cop veig un tio vestit de blau que passa corrents com una bala... si, si... ho heu adivinat... Aguilerman!!! Arriba en posició 19a! BRUTAL!!!! No em va donar ni temps d´arribar a animar-lo a l´arribada. Estàs fet una bèstia!!!
Posteriorment arriba en Dani, després en Víctor, en Pep, en Jordi i l´Adrià. Vaya equipazo tenim!!
No tinc paraules per descriure el què he viscut i compartit aquests dies. No vaig acabar, però em sento un guanyador en molts sentits de la meva vida. I gran part de culpa d´això la teniu tots vosaltres!
El presi
Em trec el barret les vegades que faci falta davant de tots vosaltres.
ResponEliminaCom diu el presi, SOUS MOLT GRANS!!!
Des del primer a l'ultim. sóc un aficionat!!!
Que es pot dir més que IMPRESSIONANT!
ResponEliminaUs admiro com a esportistes i us estimo com a persones. Que gran és poder ser un Spartrià envoltat de gent com vosaltres, tant esportistes com supporters!!
Ajú! ajú! ajú!
ResponElimina(sou unes bésties! :)
Hola a tothom
ResponEliminaUna experiència molt bona sens dubte.Lo millor de tot fer-ho junts i compartir-ho.
Pel que fa a la meva cursa arribava perjudicat de salut però afrontava amb ganes el repte.Esmorzar a les 5,30h intentant imaginar posibles sensacions però sense aconseguir-ho ja que no tenia referències amb aquesta distancia.Un cop a la sortida "gallina de piel" amb els aplaudiments espontanis de tots els participants moments abans del pito de sortida.Sortida i buff l'aigua està molt freda, al cap de uns 100 metres haig de parar perquè m'ofego,no puc respirar,és com si el neoprè s'hagués escongit tres talles.Intento continuar però a la que faig tres braçades m'ofego.Continuo nedant braça fins pràcticament la primera boia i a partir de llavors puc anar cobinant braça i crol fins al final.Això sí,a 200 mts de la platja la mitad del meu esmorzar retorna a la bahía de Getxo.Surto enraderrit de l'aigua tossint comun gos i després de una lenta transició començo la bici.Sé que hauría d'intentar a ritme però la primera volta la faig fort.Tot i anar una estona amb el Víctor,l'acabo perdent.A la segona volta pago l'excès i baixo una mica el rendiment.Impressionant com anima el públic,sobretot al final del port.El circuit de bici és un autèntic trencacames i a més tampoc ha fet molta calor, al arribar a boxes tinc una sensació entre fred i cansament bastant extranya.Llavors comença l'infern per mi, la carrera a peu amb un circuit que no s'acaba mai,tres interminables voltes on a més quan tornes fa pujada i el vent entra de cara.A la mitad de la segona volta se m'acaben la gasolina,les forçes i tot el que em quedava, a partir de llavors vaig amb l'ànima i el cap.Tinc el diafragma agotat de tossir i la tos em desconcentra força.És realment un desafiament mental, el cap comença a desvariar i al final pagaríes per poder no pensar.La gent segueix animant de forma increible, quan veig la cara que fan quan em miren puc deduir com dec anar de malament.Em vaig creuant amb els Spartrians i ens animem tot i que ja he perdut qualsevol referència respecte a ells.Al final la Laura m'acompanya el últim km corrent i em dóna molta força.A la recta de meta em derrumbo per complert amb tota la familia spartriana esperantme i animantme.Objectiu aconseguit ,ser FINISHER.
Després dutxa,siesta i pizzeria tots junts, batalletes i més batalletes.
El que més em sorprèn dos dies desprès és la capacitat que té la nostra memoria selectiva per esborrar els moments de dolor i guardar només els bons.L'altre cosa és que avui tot sembla una mica menys important que abans, la feina,les preocupacions,etc.... collons lo que compta és tenir salut i ser feliç.
Felicitats a tots els companys que han fet un triatló a un nivell altíssim, cadascú amb les seves posibilitats, Jaume,Dani,Víctor,Jordi,Alex i Pep i també als supporters que ens han fet costat en tot moment.
Finalment les meves conclusions són que:
1-Som la ostia
2-Si ens juntem encara més
3-Aguiler-man és d'un altre planeta
4-Això no s'acaba aquí, n'hi haurà més i millor
Salut !!
Adrià
La verdad es que esperaba mucho de Getxo, me apunte con el objetivo hacerlo lo mejor posible. A partir de ahí empezó una andadura llena de alegrías, cada vez más Spartrians nos decidíamos a conquistar el norte.
ResponEliminaEntonces empiezan los grupos de entrenos por Whatsapp y nos comunicamos cada vez más tanto para comentar entrenos como para compartir tonterías que falta hace.
Sin darnos cuenta, Getxo ya había empezado!!!
El día antes de Getxo, es realmente emocionante, todos están con nosotros Alexía, Jordi, Alex Lopez, Raimon y muchos más amigos, se acuerdan de nosotros para decirnos que no correremos solos. MIL GRACIAS NO HAY PALABRAS!!!
Finalmente decido poner mi música apagar el tel y evadirme, la presión me está comiendo, llevo un día en Getxo y aún no podría decir nada de Getxo, ni me entero de lo que me rodea.
A la noche, en el camping, Víctor, Jordi y yo salimos a pasear antes de dormir para compartir el momento.
Día de la carrera:
Despertamos pronto y vamos para para la playa, ya estamos todos desfigurados. Aún así sacamos fuerza para hacer el grito de guerra en la playa mientras los demás participantes alucinan.
Me coloco delante con Jaume y Adría, pienso que después de 4 años de entreno el que quiera adelantarme tendrá que pasar por encima, no pienso regalar nada!!!
Nadando me siento realmente cómodo, con espacio y de la primera boya a al final empiezo a pasar corredores cosa que me ánima a apretar más.
Cuando estoy en la transición llega Jaume, (ha nadado a mi lado desde la segunda boia hasta casi la playa) hace una transición increíble, sale delante de mi y evidentemente se que ya no le veré pero nadar a su lado un rato y hacer la T1 con él ya es todo un honor.
En la bici miro mi polar que me dice que estoy rodando con una potencia superior a la que debería entonces tengo la opción de aflojar pero como me siento muy bien quito la pantalla de potencia y pongo la de velocidad, ojos que no ven corazón que no siente (gran error!!!). La primera vuelta muy fuerte y 3 cuartos de la segunda también. Pero al final de la segunda me doy cuenta que he abusado de mis piernas y en los repechos ya protestan, empieza mi calvario particular.
Llego a la T2 tocadísimo, me doy cuenta que no había sufrido tanto nunca. Al bajar de la bici tengo el lumbar destrozado, casi no puedo ponerme recto babeo y me cuesta correr aunque voy a 4.40 el km. Por primera vez me falla la cabeza, empiezo a pensar que quedan 20 km y me vengo abajo por completo, es un verdadero infierno. Entonces llega para mí la parte más importante de este triatlón Georgina, Ana, Eli y Laura que no habían dejado de animar, se dan cuenta de mi estado y me animan aún más si cabe. NO SE QUE DECIROS CREO QUE SIN ESOS ANÍMOS NO HUBIESE SALIDO DE AHÍ GRACIAAAAAAAAAASSSSSSSS. Eso me permite distraer a mi mente y poco a poco me voy olvidando de los dolores además el talón llagado se duerme y deja de molestar. Me cruzo con todos los Spartrians durante la carrera que honor joder que honor verlos, hay que seguir pienso.
Finalmente llegó a Meta y a 100m veo al Presi, Ana y Georgina, decido parar, me da igual el crono, quiero abrazarme a ellos y darles las gracias. Beso nuestro escudo una y otra vez y me voy emocionado a meta.
A destacar:
El grupo humano que formamos no tiene rival!!!!!! Ha sido increíble poder compartirlo!!!
Estoy de acuerdo con Adría, esto no acaba aquí!!!
Nois, llegir les vostres paraules m'ha emocionat. Les vostres cròniques, describint cada detall, reflecteixen dolor, patiment, esgotament, però alhora unes emocions i sensacions físiques i mentals tan grans que venen ganes de viure-les amb vosaltres sigui de la manera que sigui.
ResponEliminaPer un moment m'he vist formant part de la meta a Getxo,als boxes, enmig de la multitut, amb la càmara, la pell de gallina i cridant ben fort "SPARTRIAAANS"!
Per suposat l'abraçada a l'arribada us l'envio encara que sigui pel bloc, perquè us la mereixeu cada un de vosaltres i perquè l'orgull que tinc ara mateix de conèixer-us a tots, a grans lluitadors i persones, no té preu.
Us torno a felicitar de tot cor, amb els sentits i amb tota l'ànima Spartiana que tinc!!
Que puc destacar que no hagin dit els meus companys i germans de patiment..? La meva visió de Getxo va ser per una banda una passada i per l’altre, una animalada. Tenir 4 dies sencers per gaudir d’un grup que no canvio per res, cremar en 6:25 h. la preparació física i psicològica que es venia preparant força temps enrere, tantes coses a pensar en el llarg recorregut. De l’estada a Getxo, em va flipar la prèvia, recollir dorsal el dia anterior, preparar la bicicleta a boxes amb quasi impol•lut ordre i serietat, fent brometa per rebaixar el nivell de ansietat perquè arribi ja l’esperat event. D’aquests moments destaco dissabte, quan amb “TOT” el material indispensable per fer el triatló em deixo el putu DNI a boxes a 25 minuts de tancar. Evidentment m’atabalo, no sé si l’he perdut, me l’he oblidat, si l’he portat...no sé cap a on haig d’anar ni com però la meva cara de gili tot carregat amb les dues bosses (run i bike), la bicicleta a sobre i amb el casc posat devia ser per riure. Surto de la cua, la Eli i l’Àlex estan parlant, explico la meva despistada situació, Eli es queda amb tot el meu material i el nostre àngel de la guarda m’acompanya a buscar el dni al càmping, em calma i em fa brometa.. que si això que fumes és molt guai, dins la preocupació em fa riure i això és el que tant gran el fa al malparit, que poguem seguir amb la nostre fita, en 25 minuts tot arreglat.
ResponEliminaA les 22 ja érem al càmping, Victor té la gran idea de fer un volt plegats sense mobil ni hòsties, Dani i jo ho trobem estupendu. Compartim, recordem i trèiem el que pensem en aquest moment, ens relaxem una mica. El dia següent, ens vam llevar ben d’hora ben d’hora, algú amb la música, algú parlava de les estones de WC, la majoria fèiem veure que el temps no ens feia por... és brutal la de cosetes que el cap pensa.
Quan queda poc per les 8:15, ens unim i cridem junts, un cop, dos cops, tres cops! Ens fem forts o si més no ho intentem, sabem que serà llarg però que som els que competim i que hi ha les nostres magnifiques acompanyants que estaran allà pel que faci falta. Plena confiança i molt d’orgull. Jo em poso cap al final tenint clar que això seria molt i molt llarg però tenint clar que ho volia intentar disfrutar i que els meus compis també ho desfruitessin. Nedar suau, faig pipi abans de disfressar-me de biker, li trepitjo les ulleres a un freack amb el casc d’alien, me la suda, agafo la bici i a la primera volta (42 km) no em va semblar exageradament dur, vaig trobar l’Àlex que l’havien piulejat 5 km, a la segona falta em passa factura la falta d’entrenament de bici de carretera, em passa molta gent de la que havia passat jo abans. Arriba l’hora de correr, per fi deixo els gels de merda i començo a pillar fruiteta. Quin pal córrer ara però pensava que podria acabar. La primera volta de 7 km prou bé, la segona duríssima, la tercera no la volia fer però ja quasi estava. Penso que sol i out del mon no l’acabo ni en somnis però tens tant temps per pensar.. la colla de Malgrat, Spartrians que no van poder venir, família, amics, gent especial, i gent mooolt especial... m’ajuden. L’Anna, la Laura, la Georgina, la Eli, ens empenyen, els bascos, cagun l’ou! Que grans son els bascos!!! AUPA Jordi, sentia com si ens admiressin i jo mirava de respondre amb un tímid somriure o un dit aixecat agraint els ànims com el més necessari en aquell moment. A l’inici de la cursa a peu em vaig trobar el gran Àlex que desprès de provar-ho el maleït dolor li va donar pel sac altre cop, quin valor!!! el Jaume quan acabava l’última volta, el Dani, el Victor (vam córrer uns 300 metres junts), l’Adrià, el Pep.. cada cop que xocàvem creiem amb més convicció que podíem acabar. Va ser genial. A la corba final, me’ls trobo a tots, van a buscar-me però sento paraules: “és el teu moment, disfruta l’arribada”, paflipar! Ploro unes llàgrimes que la suor dissimula i penso en lesions, en amors, amics, família, tot el que m’ha portat fins aquí. Potser no ha estat la més maca en quant a organització però si la que més m’ha fet bategar el cor com mai.
ResponEliminaNo cal dir que l’estona de celebració al càmping amb un quinto i un maiet al solete amb el Dani i Victor va ser...”una estona de cel”
Gràcies per haver viscut això tant gran amb mi, gràcies per mooolt.
Us passo uns videos que he trobat:
ResponEliminahttp://www.youtube.com/watch?v=CI1j4hFQp_Q&feature=related
Aquí surt en víctor corrent i en Jaume entrant a a meta.
http://www.youtube.com/watch?v=Sa66ur70V00&feature=related
Aquí es veu clarament com van anar els primers minuts de la prova de nataciv
PELS DE PUNTA NANUS...
ResponEliminaPer mi Getxo va començar al septembre de l'any passat amb la gran idea d'en Dani(Ya os habeis apuntao???).Gracias nene. gairabé un any esperant aquest moment.
Sem va caure una llagrima a la hora de la sortida, de tot l'esforç que hem fet, de tots els records d'entrenaments conjunts, de la nostre amistat, de la por de no poguer culminar (no se perque pero la paraula "culminar" sempre sona molt sexual)...
La meva por era no acabar la bici. Sabia que a l'aigua no problemo baby, i que un cop fes peus a terra estaria en el meu terreny... aixi que fins que no vaig tenir bones vibracions a la bici(vibrator, que palabro más bonito) no em vaig quedar tranquil. A més a l'aigua vaig anar amb el Cata, em vaig partir el cul i vaig tragar aigua jaja
No em vaig ni empanar i ja estava fotent-li a la bici amb l'Adria. Ens vam marcar uns draftings de puta mare ;) ...i després, la segona volta la vaig fer amb cara de velocitat (63,5 km/h de maxima!!!)...vaig mantenir ritme a les dues voltes i de cop ja estava adalt de tot de lultim port i crido: JA ESTAAAAAÀ! i em diuen NO NO QUE AUN QUEDA CORRER PACHI....pero jo ja estava tranquil, entrava en el meu terreny.
Tot motivat vaig saltar de la bici i em poso a correr...m'anima la Anna i la Laura i les saludo traientme la gorra com un Gentelman, a la seguent volta els hi enseño un pezon perque la ana li volia enviar una foto a la nuria...anava fresc!
Segueixo amb ritmazo de 4:40, miro cap el mar, a la gent,... i de cop, quan queda una volta.......BUFFFFF.....ataque de flato del 15, que em doblega totalment...pixo als arbustos davant de 15 persones...i baixo ritme a 5:45 durant 20 minuts...sort que trobo al jordi!!! collons com em va costar la ultima volta!!!!
Pero nenes, ja estava a l'ultim km!!!ATANCIO, QUE GIRO I VEIG LA META!!! ATAAAANCIO QUE JA ELS VEIG!!!MESTAN ANIMANT!!! VENGAAAAAA! DALEEE VICTOR!!!!! SPRINTAAAAAAAAA.....i si si, vaig entrar a meta a un ritme de 2:40 min/km, aprox 23 km hora. PA-HABERNOS-MATAO...
Recordaré aquest moment tota la vida.GRÀCIES A TOTS.
Que bonic es ser Spartrià
Víctor
Ostia puta la gallina de piel!!!! Sou molt i molt grans!! No sé que dir-vos que ja us hagin dit però em fa molta enveja la vivència que he heu experimentat el darrer cap de setmana.
ResponEliminaJaume, sense paraules, el teu primer half (i tampoc és que portis gaires tris) i ja fas un 19??? La llet... Tú vals tio!!!
I per la resta, encara que no hague fet 19 que sapigueu que us considero a tots molt més forts que jo. Esteu uns quants esglaons per sobre només per haver afrontat aquesta distància. Joder que güenos sois spartrians!!!
Espero poder coincidr amb vosaltres encara que sigi al Gramin aquest any. Serà genial!! Però m'hauré de posar les piles amb la bici perquè he sortit només 4-5 cops en lo que va d'any.
Salut i Km!
Hostia amb les cròniques!! Em sembla que es la primera vegada que sense participar m'emociono tant com si hagués corregut tu!!. Gràcies a tots pels relats d'una experiència que no deixa de ser íntima per tots i cada ú dels integrants que hi heu participat però que compartiu amb tots i ens la feu sentir com a pròpia. Sou lo millor de Getxo, Felicitats a tots Spartrians!!
ResponEliminaHola familia!
ResponEliminaPer fi he pogut trobar un forat per poder llegir el blog i poder afegir el meu gra de sorra.
Que puc dir que no s'hagi dit a les linies escrites per tots nosaltres?No se, no se ben bé com descriure aquesta experiència plena d'emocions on ens passen tantes coses pel cap mentre anem lluitant contra nosaltres mateixos, superant-nos i sentint l'escalfor humana dels nostres acompanyants i de nosaltres mateixos que ens anavem animant kilòmetre a kilòmetre, quan ens creuavem pel camí i ens miravem diguent-nos amb un gest encoratjador que nosaltres si que podem!!
Quina emoció veure la familia i amics animant...rebre a quilòmetres de distància el recolzament de tots vosaltres, moltes gràcies a tots, sou molt grans i feu que tot això sigui especial i únic!!
Agraïr especialment la meva companya i parella Eli, que em va animar moltíssim i que en moments durs va fer que treiés força d'on ja no en tenia...buffff, gràcies de veritat, gràcies per acompanyar-me en aquest dur i emotiu camí!!
Ja posat, una vegada més donar les gràcies a tots i cadascún de vosaltres que des del primer moment en que us vaig conèixer m'heu donat el vostre recolzament, els vostres millors consells, la vostra ajuda i acollida. M'heu aportat molt i en molt poc temps i això és perquè sou humils, molt humans, unes grans persones les quals voleu compartir les vostres experiències i que ho feu de puta mare!!Hem sento orgullós, molt orgullós de formar part de tots vosaltres!!
Voldria felicitar a tots els que vam estar a Getxo, perquè vam fer molt gran la prova, vam demostrar que estem a tope, que som un equip, que som lluitadors i que per sobre de tot volem disfrutar amb els nostres de l'experiència viscuda. Els resultats reflectits en una classificació no és el més important, sinò les emocions, el sacrifici fet per estar allà...tots em donat el millor de nosaltres i en les circumstàncies que ens ha tocat, però això no deixa de que ho hem fet més que bé!!
Penso que no se ecriure una crònica d' aquesta prova, em supera i només puc dir que ha estat per mi una expèriència inoblidable i he fet tot el que he pogut per donar-ho tot.He disfrutat moltíssim de la companyia i de tot plegat!Vull dedicar aquestes paraules d'agraïment a tots vosaltres!!
Us faré arribar com pugui totes les fotos i videos que pugui recollir per internet.
Molta salut i fins la propera SPARTRIANS!!!Sempre endavant!!
No tinc paraules... SOU MOLT GRANS!! Orgullós del meu equip!!!
ResponElimina